Sempre m’han tingut profundament intrigada l’ésser humà, la vida i la trascendència.
M’agrada jugar amb el desafiament de la filosofia, la psicologia i la mística, i gaudeixo exprimint els pensaments, desafiant els raonaments, jugant amb les percepcions i desmuntant els paradigmes.
I, poster fins i tot per sobre d’això, gaudeixo especialment observant i experimentant la qualitat del moviment subtil en cada gest i en tot el que m’envolta.
A mesura que vaig anar aprofundint en el treball i l’experiència del moviment al llarg dels anys que vaig dedicar a l’ofici de ballarina vaig anar-me meravellant inevitablement amb el funcionament i l’estructura del cos humà.
M’adonava de la importància que funcionéssim de manera fluïda i unificada, com un sol element ben comunicat i no com a peces separades com proposaven els meus llibres d’anatomia. M’al·lucinava veure com, quan més integrat estava tot el cos en un moviment, més bonic, més precís i menys lesiu era aquest.
Em tenia meravellada observar com responien les lesions a la interpretació que se’n feia, i fins i tot detectar que quan algú estava bé amb ell mateix i amb la seva història ni tan sols es lesionava… Sorgien molts dubtes. Necessitava més informació.
Vaig iniciar els estudis en fisioteràpia per intentar calmar aquestes inquietuds a través d’un coneixement més profund del cos humà.
Vaig resoldre alguns dubtes, però me’n van aparèixer molts més.
Tenia la sopita que hi havia d’haver un element unificador.
Durant la carrera veia que la pelvis era clau en gairebé tot el que estudiava: cadenes musculars, centres de gravetat… Com a ballarina, jo sabia que era el centre de tots els equilibris i moviments.
Alhora, és una zona on es concentren la reproducció, la sexualitat, la micció o la defecació. I, si aprofundim una mica més, una zona amb un contingut emocional i simbòlic molt sensible i manifest. Em sorprenia observar que és una de les zones menys integrades en la nostra cultura corporal, i amb més tabús socials que l’envolten.
Durant uns quants anys vaig dedicar molta de la meva energia a reunir més informació d’aquesta part del cos. Vaig estudiar tant com vaig saber sobre tots els músculs, lligaments, òrgans, neurotransmissors, hormones, mucoses, patologies…
Tot aquest coneixement va ser apassionant, però amb el temps vaig veure que l’especialització també podia ser una trampa. La pelvis i el sòl pelvià formen part del conjunt, i entendre’ls requereix mirar el cos i la persona com un sistema unificat i global.
No només com m’havien ensenyat a fer… sinó en més profunditat, amplitud, i de veritat.
Ja no em servia mirar de manera especialitzada només un trosset del cos. Havia de trobar un nou equilibri, i vaig seguir estudiant buscant més respostes als meus encara molts interrogants.
Així vaig començar el meu camí amb l’osteopatia, esperant que em pugués acompanyar una mica més enllà en la observació de què és i com funciona l’ésser humà, i què puc fer per ajudar-lo a recuperar la fluïdesa i la coherència que defineixen, des del meu punt de vista, la salut.
Més endavant vaig descobrir la biodinàmica dins la osteopatia, que ha sigut per mi un descans increïble per l’ànima; una barreja entre una reverència profunda i una alegria retrobada.
A mesura que camino, m’adono que les meves preguntes en relació a la professió s’uneixen a les meves preguntes en relació a la vida. I ara ja és inevitable, per mi, observar-ho tot conjuntament, com una àrea unificada d’estudi. No puc separar la meva feina de la observació de la vida, i de la interrogació sobre què és l’ésser humà, per què estem aquí i com funciona la realitat que coneixem.
I així continuo, estudiant, observant i gaudint de la meva feina cada dia.
Agraeixo de tot cor a tots els qui m’heu acompanyat i/o m’acompanyeu en aquest camí. Com a mestres, com a pacients, com a amics, com a família, com a alumnes, com a companys… És més que evident que no tindria sentit caminar sense vosaltres.
Gràcies.
