Sempre m’han tingut intrigada (probablement com a tots els qui formem part de la nostra espècie, cadascú a la nostra manera) un munt de preguntes sobre l’ésser humà, la vida i el sentit de tot el que ens envolta.

M’agrada llegir filosofia, exprimir els pensaments, desafiar els raonaments, jugar amb les percepcions i desmuntar els paradigmes. I, per tant, sempre tinc moltes incògnites per resoldre.

A mesura que vaig anar aprofundint en el treball i l’experiència del moviment al llarg dels anys que vaig dedicar a l’ofici de ballarina vaig anar-me meravellant inevitablement amb el funcionament i l’estructura del cos humà.

M’adonava, en el treball físic de cada dia, de la importància que el cos funcionés de manera fluïda i unificada, com un sol element ben comunicat i no com a peces separades com proposaven els meus llibres d’anatomia. M’al·lucinava veure com, quan més integrat estava tot el cos en un moviment (encara que aparentment només moguessis un trosset petit del cos), més bonic, més precís i menys lesiu era aquest.

Alhora, em tenia meravellada observar com responien les lesions en funció de l’estat emocional de qui les patia, i fins i tot detectar que quan algú estava bé amb ell mateix i amb la seva història ni tan sols es lesionava… I sorgien molts dubtes. Necessitava més informació.

Vaig iniciar els estudis en Fisioteràpia per intentar calmar aquestes inquietuds a través d’un coneixement més profund del cos humà. Vaig resoldre alguns dubtes, però me’n van aparèixer molts més.

Durant la carrera els meus interrogants començaven a centrar-se en la pelvis i en el sòl pelvià: veia que en tot el que estudiava la pelvis hi tenia un paper determinant (cadenes musculars, centres de gravetat i de forces, orígens i insercions de músculs clau…) i jo sabia del meu ofici com a ballarina que era el centre de tots els equilibris i que tenia a veure en tots els moviments. Alhora, observava que hi passaven processos de reproducció, de defecació, de sexualitat… i tenia la sensació que, en general, era una zona poc integrada en el nostre coneixement general i en la nostra cultura.

Durant uns quants anys he estat dedicant molta de la meva energia a reunir més informació d’aquesta part del cos. He estudiat tant com he sabut sobre tots els músculs, lligaments, òrgans, neurotransmissors, hormones, mucoses, patologies… amb la intenció d’aprofundir el màxim possible en aquesta zona, les seves disfuncions i tot el que podia fer per ajudar a qui les patís.

Ho he gaudit molt i he après coses que m’han resultat molt interessants.

Amb els anys, però, he anat veient que aquest enfoc tant especialitzat, que em va ser molt necessari en el seu moment, tenia una part de trampa per mi: i és que la pelvis i el sòl pelvià formen part indivisiblement de tota la resta del cos, i a vegades l’especialització et pot limitar la visió global del sistema. O la falta de coneixement sobre la resta del sistema et pot limitar el coneixement i la comprensió d’aquella zona a la qual has dedicat l’especialització.

Havia de trobar un nou equilibri, i seguir estudiant buscant més respostes als meus encara molts interrogants.

Així vaig començar el meu camí amb l’osteopatia, esperant que em pugui acompanyar un trosset més en el meu camí de comprensió de què és i com funciona l’ésser humà, i què puc fer per ajudar-lo a recuperar la fluïdesa i la coherència que defineixen, des del meu punt de vista, gran part de la salut.

I així continuo, estudiant, observant i gaudint de la meva feina cada dia. I en la mesura que puc, també encara dels meus interrogants.

Gràcies de tot cor a tots els qui m’heu acompanyat i/o m’acompanyeu en aquest camí. Com a mestres, com a pacients, com a amics, com a família, com a alumnes, com a companys, i sobretot com a persones. És més que evident que no hauria pogut seguir caminant sense vosaltres. Gràcies.