En els primers anys de vida aprenem infinitat de coses.

En relació al sòl pelvià sembla que l’aprenentatge més gran que es fa en els primers anys de vida és el control d’esfínters. Aquest és un gran aprenentatge, però també aprenem moltes més coses, més subtils però igual d’importants en relació a aquesta zona: aprenem la reacció que ens ha de causar la nostra caca o el nostre pipi (a través de la cara i els comentaris que, des de la millor intenció i probablement inconscientment facin els adults que ens acompanyen en aquest descobriment), si els genitals es poden mirar i tocar o si no, quina relació tenen els adults de referència amb el seu cos i la seva nuesa, per què una fuita de pipi al seient del cotxe fa que l’ambient i l’humor de la família es transformin, si puc fer caca a qualsevol lavabo o si això només pot passar a casa, si quan no faig caca durant dies la preocupació de la família fa que l’atenció que rebo canvii…

En funció de com sigui aquest aprenentatge i de les conclusions a les que arribi inconscientment l’infant, es condicionarà molta part de la funció d’aquesta zona en la seva adolescència i adultesa, així com les possibles disfuncions que hi puguin aparèixer.

Hi ha algunes disfuncions que tenen l’origen en aquesta edat però no apareixeran fins molt més endavant, però n’hi ha d’altres que es manifesten durant aquests primers anys i poden fer que els nens i nenes ho passin força malament. És, per exemple, el cas de les enuresis (fuites de pipi durant les nits a partir dels 5 anys i potser fins l’adolescència), de les encopresis (un restrenyiment que acaba provocant que les calcetes o els calçotets estiguin sovint tacats de caca sense voler i sense explicació aparent), de les fisures anals, urgències miccionals, síndrome de micció no coordinada o dissinèrgia vesico-esfinteriana…

Aquestes disfuncions poden angoixar força l’infant i les famílies, i és interessant poder-les tractar adequadament.

Com que sempre hi ha un component emocional important associat (si no com a causa, com a conseqüència), sempre que puc intento començar primer per una visita només amb la família o els adults amb qui convisqui l’infant per valorar el cas, poder-ne parlar lliurement i tenir-ne més informació.

Si ho considerem necessari (a vegades n’hi ha prou amb algunes indicacions als adults) comencem a treballar amb l’infant. En qualsevol cas, el tractament sempre és amb la roba interior posada, mai no hi ha treball intracavitari, no és dolorós i sempre és en companyia d’un adult responsable que ens acompanyi.